Sóc a casa

JUNTS

2012-01-27T01:19:00.002+01:00

El dia que vaig saber que la Núr, estava embarassada em va fer moltíssima il.lusió. Perquè era una blogaire especial per a mi, perquè feia temps que no en sabia res i em va emocionar molt tornar, trobar-la i que estés embarassada. Tantes ganes tenia de saber coses del seu embaràs, de poder compartir sobre l'embaras, la maternitat, etc., que vaig tenir ganes de començar un blog sobre la meva recent maternitat.

Em vaig engrescar molt buscant altres blogs relacionats amb la maternitat o la paternitat, i vaig començar un altre bloc: Junts.

La veritat és que no trobo prou temps per tenir-los tots dos més o menys al dia, i he acabat entrant més a l'altre. Tot i que aquest el mantinc per parlar de tot allò que em vingui de gust, si algú en té ganes, també em pot trobar allí.

CANTANT, RIENT. INICIS

2011-12-26T21:52:00.000+01:00

L'altra nit, ell, em va ensenyar una aplicació del telèfon, que consisteix en cantar un troç d'una cançó, i la maquineta detecta la cançó que cantes (o les que més s'hi assemblen). Et diu el nom, i l'enllaça.

Evídentment et fas un fart de riure, perquè, o cantes molt bé, o la maquina creu que has cantat una cançó que no és ni de lluny la que tu cantaves. Però també rius molt quan te l'encerta, per allò de "uala! que llesta la maquineta!!".

I cantant i rient, vaig recordar els meus inicis en el món dels blocs.

Era un diumenge pel matí, fa més de quatre anys. Ella, em va despertar amb una trucada telefònica: "necessito que em diguis quina és aquesta cançó, perquè la vull posar al bloc" -i es va posar a cantar la cançó que enllaço-.

Jo crec que és impossible escoltar algú cantant aquesta cançó (inclús escoltar-se a un mateix cantant-la) i no riure automàticament. Per molt que ho intentis fer bé. Per molta dignitat que li vulguis posar.

Cantant i rient, em va despertar un matí. Just quan començava a despertar-se la meva atracció pels blocs. I l'altra nit, cantant i rient, me'n vaig recordar de tot plegat...

PENSAMENTS SOROLLOSOS

2011-12-18T21:13:00.002+01:00

De vegades quan volem lluitar contra els pensaments que ens molesten, els donem més protagonisme encara, els fem grossos, i el soroll creix. No és fàcil, però segurament és millor integrar-los, deixar-los passar, que entrin, que circulin, que surtin. Canviar els nostres pensaments (també difícil), canvia el nostre món segur, perquè sovint el nostre món són els nostres pensaments.

VOLAR

2011-12-12T21:28:00.000+01:00

Fa un parell de nits vaig somiar que volava.

És genial somiar que voles, i jo ara feia temps que no ho feia. Però volava d'una forma diferent. Anava lligada i seguia uns cables, com si anés en tirolina però en horitzontal i per damunt de diferents carrers d'un poble que ara no reconec.

Al final d'un carrer hi havia com un mirador amb unes muntanyes al fons, i jo volava per sobre el buit però aquest cop agafada d'una corda i pendulant, anava i venia. I volia cridar però no podia. No em sortia la veu. I en cada balanceig ho tornava a intentar i al final cridava fort i més fort.

Un somni així sempre es pot interpretar. Però millor em quedo amb la sensació de volar, de velocitat, de cridar.

VIC

2011-12-06T19:55:00.000+01:00

Avui hem anat al Mercat Medieval de Vic. M'agrada. Veure botigues fetes de roba enmig del carrer. Productes fets a mà xulíssims, roba, cremes, olis, collarets, sabates de pell, etc. Alguns, fins i tot s'endinsen en móns màgics, ungüents, amulets, i bruixes de cartró...Botiguers amb roba d'uns temps passats, alguns fins i tot, vestits d'éssers màgics, de llargues orelles i barrets amb cascavells.

Inspirat en tot això, un noi que passava pel meu costat li ha explicat un acudit a algú que anava amb ell:
-¿Cómo se dice "camarero" en élfico?
-Éldelbar.

No és difícil escoltar les converses del que passen pel teu costat, quan passen a tocar. Perquè la veritat és que hi havia moltíssima gent. Massa. Des de ja fa anys (potser molts, potser 20) hi ha molta gent a tot arreu.Abans es podia anar a les Festes de Gràcia, inclús a les de la Marcè, a Fires de Girona, a la platja de Begur, o al Mercat Medieval de Vic, sense trobar-te grans multituds. Som més? Sortim més? és que hi ha més publicitat als mitjans? En fi... Tot i la gentada, ens ho hem passat molt bé.

el passeig

2011-11-29T20:38:00.004+01:00

Ara visc en un poblet de mar, petit i força residencial. Sortir a passejar pels matins, és genial. Agafo carrers llargs i els faig gairebé sencers. Em creuo amb poquíssima gent. Puc sentir com canten els ocells, com es mouen les fulles pel vent, inclús puc sentir el so del vent quan entra en contacte amb la meva pell. I oloro flors, gespa, arbres, terra humida. Si fa sol, tot brilla, sobretot el mar, al fons.

A primera hora de la tarda igual. Aviat, abans que es comenci a pondre el sol. Caminar pel passeig del costat del mar. També una llarga línia recta. El cel, el mar, les onades, l'horitzó... Els colors, l'olor de sal. I tornant cap a casa, el carrer que es comença a il.luminar dins la foscor. La imponent esglèsia d'una llum ataronjada. El camapanar, el so de les campanes. Aquests moments no els canviaria per res.

Però quan el cel és negre, i ara això passa aviat, a part d'un carrer comercial, la resta: foscor. I enmig de la foscor em vénen flaixos de Barcelona... Llavors se'm passa pel cap anar a voltar pel súper (ja em diràs). Perquè allí hi ha gent, moviment, llum, estímuls...

Quan tot és fosc, el millor és tornar a casa. També hi passo estones genials.

I és quan Sóc a casa..i si tinc una estona, esric...

UN PARÈNTESI

2011-11-25T18:32:00.001+01:00

Aquest matí ha estat d'aquells que em desperto cansada, amb son i pensant en tot allò que "he de fer".

Al migdia, quan ho estava fent he rebut una trucada: "som a la platja, fa un dia preciós, vine". I jo: "ara? no, no puc, he de fer això i allò, primer he d'acabar allò altre...". "No, deixa-ho, vine ara, t'esperem a tal lloc".

I així, un divendres de novembre he anat cap a una platja on només hi eren ells, i potser un pescador. I ha estat genial. Notar el sol fresc a la cara. La sorra i l'aigua freda als peus.

El mar que esborrava les nostres petjades, que esborrava el cansament i la feina, i l'"he de fer" o el "ara no he de fer".

De recrod, una petxina, i de les grosses.

UN CAMÍ, LLEUGER

2011-11-20T01:06:00.000+01:00

EL COR DE MANDARINA

2011-11-15T21:12:00.000+01:00

sorpresa

...mmmm...

somriures

mirades

àcid i dolç

amor

SABER-ME ENFADAR COM A MI M'AGRADA

2011-11-08T17:42:00.002+01:00

Avui quan explicava a algú que em coneix molt bé, el que he escrit a l'anterior post, em deia que millor haver expressat allò que no em va agradar, passat un temps i en fred, sense mala llet.

Em deia que millor en el meu cas. Perquè sap que quan m'enfado en calent i de mala llet, no trigo gaire a sentir-me molt malament, llavors tot em sap greu, de seguida necessito demanar perdó, me n'arrepenteixo de tot.

És veritat. No em sé enfadar. O no m'enfado com voldria. Llavors me'n penedeixo, i al final sembla que m'hagi enfadat per error, i el meu punt de vista el desacredito jo mateixa, quan en realitat el que em sap greu són les formes.

Crec que durant molt temps m'he aguantat d'enfadar-me, precísament per tot això. Per no fer-ho massa explossiu, per no ferir o en el fons, pq els altres no s'acabin enfadant tb amb mi. Però tragar-m'ho és pitjor. Mai saps per on sortirà.

És una reflexió rara, però m'agradaria aprendre a enfadar-me com m'agrada que els altres s'enfandin amb mi (i no és que m'agradi que s'enfandin amb mi, però ja s'enten...)

ENFADAR-SE

2011-11-07T20:01:00.000+01:00

L'altre dia vaig anar a un event. Hi havia molta gent i segur que és molt difícil coordinar-ho tot. Però hi van haver unes quantes coses que ens van emprenyar.

Tots ens vam enfadar amb els organitzadors, però, curiosament, per motius diferents.

Tres, ens vam enfadar, tb en diferents moments, d'una forma visceral. En calent. Ens va sortir la ira. Haguéssim fotut la bronca a algú, però els uns pels altres ens vam calmar i no vam dir res.

I només un es va enfadar d'una forma més calmada. Senzillament es queixava i criticava allò que no li agradava, però sense alterar-se. Potser pq era l'únic que no tenia expectatives prèvies, ni emocions prèvies?

Potser pq és més calmat, o menys irat, o jo que sè.

Avui he escrit un mail per queixar-me, i ho he exposat tot d'una foma educada i gens feridora, al contrari. En fred, després d'uns dies. Em sento satisfeta per haver dit el que pensava i per no haver-ho fet "agressivament".

Però m'hauria sentit encara millor podent expressar la meva ira en aquell moment? No ho sé...

DIBUIXOS

2011-11-01T21:03:00.002+01:00

Tot i que no llegim còmics, ni mirem dibuixos animats, i que de manga no en sabem res, quan vam veure que aquest any el Saló del Manga, estava dedicat als Samurais, vam decidir anar-hi.

En un lloc plè d'imatges, ninots, figures, còmics, dibuixos, il.lustracions, gent vestida com els personatges que llegeixen. En definitiva, en un lloc on la imatge ho envolta tot...què millor que jugar amb les imatges. I això hem fet.

I fent-nos fotos amb l'Arale, el Dr.Slump, en Son Goku, i altres que coneixiem i que no coneixiem, ens ho hem passat pipa.

A MITGES

2011-10-31T23:51:00.001+01:00

L'altre dia quan anava a sortir de l'oficina d'informacio l'Agència Tributària, em vaig trobar una noia al carrer, davant la porta, sense poder entrar. Pq tot i que suposo que allí ho tenen tot adaptat per gent amb cadira de rodes, la porta de sortida s'obre cap al carrer, a més, hi ha un petit esglaonet i a ella, li era impossible entrar. Es va haver d'esperar que algú que sortís s'oferís a ajudar-la.

Avui he volgut saber quins trens de la meva línia estan adaptats per cotxets, cadires de rodes, etc. Pq he pensat que si han posat ascensors per arribar fins al tren, n'hi deuen haver que no tenen els dos esglaons que fan tan difícil pujar i baixar si vas carregat, o que impossibiliten pujar una cadira de rodes. Però un dia em van dir que no hi ha manera de saber-ho, i avui m'han dit que si necessites un tren adaptat has d'avisar amb un dia d'antelació.

SILENCI I CALMA

2011-10-29T21:53:00.003+02:00

Avui he tingut visites. És agradable que et vinguin a veure un dissabte tranquil, fresc, amb el mar de fons, i un sol brillant.

Quan ve gent, procuro que la casa estigui netra i endreçada. I ara, de nit, encara ho està. Pràcticament res pendet. Només una enorme pila de roba per plegar. I aprofitant aquest moment tranquil, voldria escriure algo, però res m'inspira. En tot cas descriure aquest moment.

Un moment tan tranquil que ni tan sols tinc xispa per seguir escrivint. En tot cas, aniré a plegar la roba. Sense pressa. Lenta, i mecànicament, i segurament seguiré dins aquest estat calmat en què la ment té poc a dir...

RIURE DE FELICITAT

2011-10-26T18:48:00.001+02:00

Hi ha qui, en moments de felicitat, d'emoció, plora. Hi ha qui riu.

No és un plor de tristesa. No és un riure per diversió.

És quan plorar és igual que riure, i riure és igual com plorar. Tant és.

Jo sóc de les persones que de felicitat, acostumo a riure, un riure com el plor d'emoció.

Com el de l'altra nit. Tots dos rèiem

Com el d'aquell dia. Aquell moment. Jo reia, ell plorava.

BLAU I GRIS

2011-10-26T16:53:00.024+02:00

L'any passat, per aquestes dates, el cel es va tornar negre.

Juliol, i costava que sortís el sol. El cel blau i gris. I jo, de nit no podia dormir.

Insomni al sofà mirant la tele, mirant canals de música, vaig descobrir "azul y gris", de Mürfila.

Primer em van atrapar les mirades, una altra nit, la història, i la tercera ja esperava el moment que poséssin aquesta cançó, per la música.

Batecs, música, dintre meu. Dins el meu sofà, dins la meva casa, dins la negra nit. A dintre.